Tirant lo Blanc por Joanot Martorell - muestra HTML

TOME EN CUENTA: Esta es una vista previa en HTML y algunos elementos como enlaces o números de página pueden ser incorrectos.
Para la versión completa, descargue el libro en PDF, ePub, Kindle

Aquestes són les que Guillem de Varoic entrava en los torneigs; aquelles que jo demane estan penjades dins lo vostre retret, qui són cobertes d'un domàs blanc e verd, ab un lleó d'or coronat, e ab aquelles sé jo bé que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vós, senyora Comtessa, enuig no hi preníeu que jo entràs dins lo retret, a mon parer, jo les trobaria.

-¡Ai trista- dix la Comtessa-, par que tota vostra vida siau criat en esta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prenga tot lo que millor li parega.

Vent lo Rei la sua bona volentat, lo hi regracià, e entraren tot dins lo retret e veeren-les allí penjades. Lo Rei les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari era.

La batalla fon concertada per a l'endemà, e en la nit lo Rei se n'anà a l'església major e allí estigué tota la nit agenollat davant l'altar de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, ab totes ses armes qui estaven sobre l'altar. Com fon dia clar, oí missa ab gran devoció; acabada la missa, se féu armar dins l'eglésia, e menjà d'una perdiu, per ço que natura s'esforçàs un poc. Aprés isqué al camp, e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzelles en cabells, fent professó, suplicant a la Divina Majestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jesús que donàs victòria al llur Rei contra lo rei moro.

Com lo Rei ermità fonc dins lo camp, venc lo rei moro ab tot son poder de peu e de cavall, e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un tossal per mirar la batalla, e los cristians estigueren prop de la ciutat. Lo Rei ermità portava una llança ab lo ferro ben esmolat e una pavesina en lo braç, l'espasa e un punyal; lo rei moro portava un arc de fletxa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles embolicades.

Com los dos animosos reis foren dins lo camp, la u anà devers l'altre ab molt fran ànimo. Lo rei moro tirà prestament una fletxa e donà-li en lo mig de la pavesina, e passà-la-hi de clar ensems ab lo braç, qui no s'hi pogué aturar, e prestament li'n tornà a tirar altra, e donà-li enmig de la cuixa, ab l'arnès que portava: la fletxa no pogué passar del tot e feia-li molt d'empatx al passejar que feiea; ell fon ferit de dues nafres ans que acostar s'hi pogués, e tirà-li la llança com fon prop d'ell. E lo rei moro era molt destre en les armes, e ab lo seu arc, com véu venir la llança, rebaté-la e féu-la anar lluny de si més de deu passes. En açò lo Rei ermità se fonc tan acostat a ell que no el lleixà més tirar. Com li fonc quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant: -Ajuda'm, Déu, e vinga tota la morisma contra mi!

Com lo rei moro véu l'altre tan prop de si e no podia tirar ab l'arc, tingué's per perdut.

Com lo Rei ermità hagué tirada la llança, prestament mès mans a l'espasa e acostà's tant com pogué a ell e donà-li un gran colp sobre lo cap, emperò no li féu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rei moro ab l'arc defenia's e rebatia-li molts cops, en tant que el Rei ermità li tirà un gran colp que li tallà lo braç, e mès-li l'espasa tota dins lo costat, e fon forçat al rei moro que caigués en terra; e tan prestament com pogué lo Rei ermità li tallà la testa, pres la llança a mès la testa en la punta, e ab aquella victòria lo Rei se'n tornà dins la ciutat.

Pensau ab quanta alegria estaven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat. Com lo Rei fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del Rei.

Lo dia següent, de matí, lo Rei tingué son consell en la cambra on jaïa, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per ambaixadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinences per ells promeses e jurades per tots ells, e se'n podien anar salvament e segura, ab tots llurs navilis, robes, joies, en ses pròpries terres, sens que per nengú del regne no els serà fet mal ne dan.

Com los ambaixadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduit. Los moros foren contents de dar lo salconduit tan bastant com lo volgueren. Los ambaixadors partiren; com foren junts ab los moros explicaren llur ambaixada.

Feren-los ben aposentar e pregaren-los que esperassen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la mort de llur rei.

Entre ells fonc molt gran altercació a qui farien rei. Los uns volien que fos Cale ben Cale, los altres volien que fos Aduqueperec, cosín germà del mort rei. Feta l'elecció per ells de Cale ben Cale, per ço com era bon cavaller e valentíssim, de continent que l'hagueren alçat rei manà que prenguessen los ambaixadors e tots los qui eren

index-23_1.jpg

venguts ab ells, e féu-los matar. Llevaren-los a tots les testes e posaren-les dins una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat. Les guardes qui estaven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l'ase que feien anar; com foren prop de la ciutat desempararen l'ase e tornaren-se'n molt corrent. Lo capità de les guardes véu lo cas, manà a deu hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho hagueren vist, no volgueren ésser eixits per veure un tan nefandíssim cas, ne tan gran perdició; e prestament ho anaren a dir al Rei e a tot lo consell. Com lo Rei sabé tal novtiat, posat fonc en gran admiració e dix semblants paraules.

Lo vot solemne que lo Rei ermità féu, estant nafrat per lo rei de la Gran Canària

- Jo he oferta la mia persona en perillosa conquesta, e açò perquè eternament ma fama revisca, car estime morts lo jorn primer de llur naixença aquells qui, en tenebres d'escura vida, així callat ociós viure passen; que ans d'aquest món los implacables fats los transporten que a coneixença d'algú lo seu viure previnga, essent menys que pedres o arbres, los quals, per útils propietats e suavitat de fruits delitosos, los vivints en gran estima colen. E aquells estime gloriosament viure, los quals ab estrenuïtat d'ànimo, morint sens jamés poder morir, en segura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternalment reviuen. ¡Oh infels crudelíssims e de poca fe, car no podeu donar lo que no teniu! Ara ja faç vot splemne, així nafrat com estic, de jamés entrar dins casa coberta, si no és església per oir missa, fins a tant que jo haja llançat tota aquesta morisma fora de tot lo regne.

E prestament se féu dar la roba e llevà's del llit, e féu tocar les trompetes; e lo primer qui isqué fora de la ciutat fon lo Rei, e féu fer crida que tots quants fossen d'onze anys ensús e de setanta en avall, sots pena de la vida, tots l'haguessen en seguir. E aquell dia atendaren-se en aquell lloc on los moros eren estats vençuts, e en aquell cas lo Rei féu traure molta artelleria necessària per a la guerra.

Com la virtuosa Comtessa, sabé que lo Rei tal crida feta fer havia, e tota la gent lo seguia que fossen d'onze anys ensús, fonc molt atribulada, coneixent que son fill era comprès en aquella, e era forçat d'anar-hi, e ab gran cuita, a peu, ella anà on era lo Rei e donant dels genolls en la dura terra, ab veu piadosa féu principi a paraules de semblant estil:

- A vós, Rei prudentissím, antic en benaventurada vida, a la vostra santedat mèritament s'esguarda haver pietat e compassió de les persones afligides, per què jo, adolorida Comtessa, vinc a la vostra excel·lència a suplicar que així com sou misericordiós e ple de tota bondat e virtut, que hajau pietat de mi, com no tinga en aquest món altre bé sinó aquest fill, qui és de tan poca edat, que en res no us pot ajudar; e sia de vostra mercè ésser en record de la gran amistat, amor e confederació del meu virtuós marit, ab lo qual vostra altesa ha tenguda tanta amistat en lo temps de les guerres e batalles; e reduesc a la memòria de la senyoria vostra aquelles almoines e caritats que en lo temps del vostre ermitatge jo us feia dar, que us plàcia obeir als meus desigs e suplicacions, ço és, que em vullau lleixar mon fill, qui és orfe de pare, e jo no tinc altre bé ab qui em puga aconsolar sinó ab aquest miserable de fill. Doncs, senyor, puix sou pare de misericòrdia e de pietat, obtinga de la mercè vostra aquesta tan alta gràcia, per qui jo e mon fill per a sempre restem obligats a la senyoria vostra.

index-24_1.jpg

index-24_2.jpg

Lo Rei conegué la desordenada voluntat de la Comtessa, e no tardà de fer-li tal resposta.

Com lo rei ermità s'excusà que no volguè lleixar a la Comtessa son fill.

-Molt vos desitjara obeir, senyora Comtessa, si la vostra demanda fos honorosa e justa, com l'honor e estima de vostre fill jo tinc per mia; car sabuda cosa és que los hòmens han d'exercitar les armes e han a saber la pràctica de la guerra e lo gentil estil que aquest benaventurat orde de cavalleria té, e és deguda cosa e de bona consuetud que los hòmens d'honor en gran joventud deuen principar les armes, car en aquella edat aprenen molt millor que els altres, així en batalles de camp clos com en guerres guerrejades. E per quant aquest és ara en la millor edat del món per veure e sentir les honors grandíssimes que els cavallers aconsegueixen en semblants fets exercint virtuosos actes, per què jo vull portar en ma companyia de tenir-lo en compte e estima de fill, e jo fer-li he tota aquella honor que em serà possible, per amor de son pare e per contemplació vostra. ¡Oh quina glòria és per a la mare tenir fill jove e dispost que es sia trobat e es trobe en semblants batalles dignes de gloriosa fama! E per çó és de necessitat que vinga ell ab mi, e jo demà fer-l'he cavaller per ço que ell puga emitar als virtuosos actes de son pare Guillem de Varoic; e si ara hi va, tots los bons cavallers lo tindran per millor, e jo, qui tant he amat a son pare en vida, també lo dec amar en la mort, car en aquest món jamés portí més voluntat e amor a home nengú com a vostre marit, e ara en lloc seu vull amar e honrar a son fill, per ço com a present altre bé no li puc fer. Per què us prec e us consell, virtuosa Comtessa, que us ne torneu dins la vostra ciutat, e que em deixeu ací vostre fill.

-Per ma fe - dix la Comtessa-, senyor, vostre consell no em par bo ni bell per a mi.

¿Vol-me dar entendre vostra senyoria que aquesta art de cavalleria és benaventurada? Ans vos dic que és prou desaventurada, dolorosa, trista e de mal servir. Sí: ¿voleu major experiència que de vostra senyoria? Car ahir éreu sa e alegre, e ara vos veig prou trist, coixo e malalt, ¡e trists d'aquells que hi dieixen les persones! E açò és lo que em fa a mi dubtar del meu fill, car si jo era certa que no morís en les batalles o no fos nafrat, bé seria contenta anàs ab la senyoria vostra; mas, ¿qui és aquell qui m'assegura los dubtes de les batalles? Que la mia ànima tremola d'extrema dolor, car lo seu ànimo és alt e generós que voldrà emitar los virtuosos actes de son pare. Senyor, jo sé que són molt grans los perills de les batalles e per ço la mia ànima repòs no pot haver; lo millor consell per a mi és que l'altesa vostra me done mon fill, e vosaltres feu la batalla.

Lo Rei ab gran afabilitat dix:

- Totes coses estan bé en boca de dona. Senyora Comtessa, no vullau en va despendre vostres paraules; anau ab la pau de Nostre Senyor, e tornau-vos-ne dins la vostra ciutat, que res no acabaríeu.

Los parents de la Comtessa e de son fill la pregaren se'n tornàs e deixàs allí son fill, puix lo Rei ne prenia càrrec. Com ella véu que més no s'hi podia fer, dix plorant.

Lamentació que féu la Comtessa com hagué lleixat lo fill.

- ¡Oh cosa desraonable, si dir-se pot, que la gravitat de les mies dolors a totes les altres avancen! ¡Oh doloroses llàgrimes, qui la destrucció e misèria mia representen: transportau los oïnts entristits en la presència de la mia gran pèrdua; no consentissen sinó ab gemecs, tristors e sospirs e sanglots ésser oïdes! Aquestes són dolors de mare qui no té sinó un fill, e aquell per força li és llevat oferint-lo a la cruel, espantable e dolorosa mort ab senyals de molta amistat e amor. ¡Oh mare, semblant a ovella fecunda, qui has parit lo fill per a ésser mort e trossejat en la cruel batalla! Mas, ¿què m'aprofita dolre sobre cas inremeiable, puix lo Rei no pot haver pietat de mi ni de mon fill?

Lo Rei, mogut de compassió de les adolorides paraules e lamentacions de la Comtessa, corrent dels seus ulls espesses llàgrimes, apartà's un poc e dix als parents de la Comtessa que la portassen a la ciutat. Dos cavallers qui parents eren de la mare e del fill llevaren l'adolorida Comtessa de terra, e en braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconhortant-la en la millor manera que podien.

-Bé us pensau vosaltres- dix la Comtessa- aconhortar la mia grandíssima dolor, car com més paraules me dieu de consolació, més me turmentau e major pena sent la mia atribulada ànima. E per aquest sol fill que a mi resta jo só dita mare, e si aquest mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista, desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? ¿E no fóra millor jo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus ulls, e hagués hagut vida lo meu marit e son fill? ¿Què em valen a mi los béns ni les riqueses, puix só destituïda de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en llàgrimes doloroses e viure en contínues lamentacions? Almenys me fes Déu gràcia que pogués atènyer a la verd delitosa riba del gran riu, on, oblidant los meus passats e esdevenidors mals, passàs eterna e reposada vida.

Acabant la Comtessa semblants paraules, lo fill féu principi a tal parlar:

- Senyora, jo us suplic que sia de vosta mercè que no ploreu ni vullau fatigar la vostra virtuosa persona per mi; e jo us bese les mans de la molta extrema amor que en la senyoria vostra tinc coneguda. Mas deveu pensar que só ja en tal edat que dec eixir dejús les ales de ma mare, e só per a portar armes e entrar en batalles pel mostrar de qui só fill ni qui és estat mon pare. Car si serà plasent a la divina Majestat, ell me guardarà de mal e em lleixarà fer tals actes que seran plasents a ell, e l'ànima de mon pare ne serà aconsolada allà on és, e la mercè vostra se n'alegrarà.

Com la Comtessa li oí dir tals paraules, girà's devers sos parents, que la portaven, e dix-los:

- Ara deixau-vos morir per fill nengú! Jo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perquè és de poca edat; e jo veig que ell fa tot lo contrari. Bé és veritat l'exemple vulgar que diu: per natura caça ca.

Com foren al portal de la ciutat, los cavallers prengueren comiat per tornar al camp, lo fill donà dels genolls en la dura terra e besà los peus e les mans e la boca a la mare, e suplicà-la que li volgués donar la sua benedicció; e la Comtessa lo senyà e dix-li:

- Mon fill, Nostre Senyor Déu te vulla tenir en la sua protecció e custòdia e et guarde de tot mal.

index-26_1.jpg

E besà'l moltes voltes al departir, e dix la Comtessa:

- Tan trist comiat és aquest per a mi, que altra cosa no em fallia per augmentar la mia misèria.

Com lo fill fonc partit, la Comtessa se n'entrà dins la ciutat, fent molt grans lamentacions, e moltes honrades dones de la ciutat l'acompanyaven aconhortant-la en la millor manera que podien.

Com los cavallers qui havien acompayada la Comtessa se'n tornaren al camp ab lo fill, e recitaren al Rei les lamentacions de la Comtessa.

Dos cavallers se'n tornaren al camp ab lo fill de la Comtessa e feren relació al Rei de tot lo que la Comtessa havia dit ne lo fill, e lo Rei s'alegrà molt de la bona discreció del fill. E aquella nit lo Rei féu molt bé guardar lo camp, que no consentí que negú se desarmàs; e al matí, com lo sol fon eixit, féu regonèixer entorn del seu camp si hi havia gent alguna; aprés féu tocar les trompetes e féu mudar lo camp envers los moros, quasi mitja llegua d'allí on ells estaven: atendà's en un gran pla que hi havia, e parades totes les tendes féu refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.

Los moros, que saberen que los cristians eren eixits fora de la ciutat, estigueren molt admirats quina era estada la causa, car poc temps era passat que no tenien atreviment d'eixir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cercar.

Digueren alguns capitans que açò havia fet la grandíssima crueltat del llur rei Cale ben Cale, qui sobre fe havia fet morir a cruel mort los ambaixadors cristians, e ells havien proveït d'haver gent d'Espanya o de França:

- E per açò nos van cercant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de nosaltres, tots seran tallats a peces menudes.

Parlà u d'aquells ambaixadors qui havia portada una lletra de la concòrdia de la batalla, e dix:

- Ells nos feren molta d'honor, e com fon dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les places, finestres e terrats, que era una gran admiració de veure tanta gent armada, que, per Mafomet, jo arbitrava que devien ésser dos-cents mília combatents. E aquest malvat de rei ha fets fer morir los llurs ambaixadors, sens que no ho mereixien.

Oïdes per tots los capitans moros les paraules d'aquest ambaixador, reberen informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat, e vista la veritat, mataren lo rei Cale ben Cale e alçaren altre per rei. Emperò per tot açò ells s'armaren com si haguessen a dar batalla a vengueren a vista del cristians.

Era ja quasi lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se'n alt en un mont que hi havia prop. Lo Rei ermità, qui véu açò, dix:

-Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se'n són pujats tan alt. Ara digau, senyors e germans meus, ¿voleu que vençam aquests cruels moros

index-27_1.jpg

per força d'armes o per aptea de guerres? Car ab l'ajuda de Nostre Senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, jo us daré vencedors.

Tots digueren:

- Senyor, a dificil cosa tenim nosaltres ésser vencedors si ja la misericòrdia de Nostre Senyor Déu no ens ajuda e la vostra virtut, car com ells han vist lo llur rei mort, han ajustada tota la més gent que han pogut e són en nombre molt més que nosaltres; e per ço tots creem que la pitjor part serà la nostra.

-Oh senyors! -dix lo Rei-, jo us deman en gràcia que no sia d'esmaiar. E com! ¿No haveu vist vosaltres en les batalles los pocs vençre als molts, e los flacs vençre als forts? Parau bé esment en lo que us diré: en les guerres més val aptesa que fortalesa, e per bé que nosaltres siam poca gent e ells molta, ací serà lo gran renom e fama que reportarem per tot lo món, e tots los qui aprés de nosaltres vendran mal al·legaran en exemple de perpetual glòria; e jo, qui faç ermitana vida, tots quants en aquesta batalla ab mi pendran mort jo els absolc a pena e a culpa. E

cascú deu esforçar lo seu ànimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir com a cristians que no ésser catius en poder d'infels.

Doncs, cascú deu fer esforç per bé a fer, e donem la batalla e siam vençedors com se vulla que sia, car no será príncep en lo món qui incriminar-nos puga d'infidelitat ne de poc ànimo, que no hajam fet tot lo posible en defendre'ns d'aquests infels enemics nostres, qui ens volien llevar la nostra pròpia terra, e les mullers, fills e filles jutjar a perpetual captivitat.

Acabant lo Rei ermità paraules de tant ànimo, lo qui solia ésser Rei ab ànimo viril féu principi a tal parlar:

- La tua real e elegant senyoria, afabilíssim pare, m'assegura que los teus virtuosos actes són tals, que clarament manifesten tu qui est. No resta sinó que tu alçes la tua poderosa mà ab tallant espasa, puix és la nostra esperança e refugi, e ab la tua victorosa mà, anem contra los infels; e mana a nosaltres que façam actes que sien de gloriosa recordació, car tots som prests obeir-te e servar los manaments teus. E

no és lícit ja a nosaltres tenir pus consell, sinó que, ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria firam contra nostres enemics, car més val als caballers bona mort que mala e penosa vida.

Plagueren al Rei ermità les animoses paraules de l'altre Rei, qui solia ésser, e dix en tal forma.

Com lo Rei ermità féu vallejar lo seu camp, e tramès a la Comtessa que li trametés dues bótes de llavor d'espinacs de coure.

- D'inestimable alegria m'alegre jo, mon natural senyor, com vos veig ab tan esforçat ànimo de valerós cavaller e per ço no vull fer més raons, sinó que puix lo poder de Nostre Senyor Déu és a mi dat, e aprés per l'exel·lència vostra, faça cascú així com jo faré, car ab lo divinal adjutori jo us daré venjança de vostres enemics.

E pres un cabàs en la una mà e una aixada en l'altra, e mèsse primer de tots. E

com los grans senyors veren fer tal cosa al Rei, cascú féu així com ell feia.

E ja lo virtuós Rei, de continent que isqué de la ciutat, proveí de totes les coses qui eren necessàries per a la guerra. E entorn del seu palenc féu un gran vall bé una llança d'armes en alt, e duia fins a una gran ribera d'aigua que hi havia, e lleixaren enmig un gran portell que bé cent cinquanta hòmens podien passar al colp. A l'altra part cavaren e feren altre gran vall que tenia fins al cap d'una gran penya que hi havia.

Dix lo Rei:

- Puix açò és fet, d'ací fins al dia no hi ha sinó dues hores, anau-vos cuitadament, duc de Clòcestre, e vós, comte de Salasberi, a la Comtesa que per amor mia e per amor de vosaltres me vulla trametre dues grans bótes que té d'En Guillem de Varoic, alt en la cambra de les armes, que són plenes de llavor d'espinacs, los quals són tots de coure.

E ells prestament hi anaren, e ab precs e manaments que li féren de part del Rei los hagueren de la Comtessa, si bé estava mal contenta del rei perquè no li havia volgut donar son fill; emperò, coneixent la gran necessitat qui la'n constrenyia, fon contenta, per bé que no es pogué estar que no digués:

- Val-me Déu, ¿e què és açò d'aquest Rei de ventura que tant sap en la mia casa?

Que no tinc res que d'armes sia o de guerra que tot no ho sàpia. Jo no sé si sap d'adevinar o sia nigromàntic.

Los barons fèren carregar en carros les bótes de la llavor dels espinacs e portaren-les al camp. Com foren davant lo Rei, digueren-li tot lo que la Comtessa havia dit, e lo virtuós del Rei se prés a riure e ab cara afable los féu molta festa.

Aprés féu portar la llavor dels espinacs en lo portell e llançaren-los per terra, , a fi que, com los moros passassen, los se ficassen per los peus; e així fon fet. E més, féu fer molts clots fondos a manera de pous, que com los moros passassen, los se ficassen per los peus; e així fon fet. E més, féu fer molts clots fondes a manera de pous, que com eixissen d'un mal, que donassen en l'altre; e tota la nit los cristians altra cosa no feren.

Com clarejar començà l'alba, los moros feien grans alegries, sonant tabals, trompetes e anafils, e ab multilplicades veus cridaven batalla; e ab aquella alegria del mont baixaren, venint contra la gent cristiana. L'ermità Rei manà que tota la gent sua estigués en terra gitada, fent demostració que dormien; com foren quasi a tret de bombarda, se llevaren tots, mostrant ésser mal destres en la guerra, e començaren ordenar ses batalles. Com los moros foren dins lo portell, dix lo Rei:

-Senyors, en gràcia vos deman que no sia d'esmaiar; voltem l'esquena fengint que fugim.

E los moros, que fugir los veien, cuitaren lo més que pogueren. Com foren dins lo dit portell, que per altra part passar no podien, ficaven-se aquells grans de coure per les soles dels peus. Com lo virtuós Rei ermità véu los moros dins lo portell, féu un poc detenir la gent sua, així com aquel qui era en la guerra e en les armes destre, e véu aturar los moros per les nafres de la llavor dels espinacs, e altres que caïen en los pous, qui eren coberts de rama e dessùs terra. Llavors lo Rei ab alta veu se pres a cridar.

index-29_1.jpg

Com lo Rei ermità donà la batalla als moros e fon vencedor.

-¡Oh cavallers dignes d'honor, deixau la vista de la ciutat e girau la cara als enemics de la cristiana fe e nostres; firam ab gran ànimo, que la jornada és nostra; donem-los cruel batalla, e no prengam nengú a mercè!

Lo Rei fon lo primer feridor; aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tan bravament ferir los cristians e tots los de més no es podien moure per les grans nafres que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destrucció d'ells. Los qui venien detràs, com veren que los cristians havien feta tan gran destrossa dels moros, sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d'allí on eren partits, e feren-se allí forts.

Lo Rei perseguí l'encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podian. Lo Rei, fatigat per les nafres que tenia, aturà's un poc; e prengueren un moro molt alt e de desmesurada figura, e lo Rei, aprés que hagué fet cavaller lo fill de la Comtessa, volgué que matàs aquell moro. E lo fadrí ab gran ànimo li donà tants colps ab l'espasa fins que l'hagué mort. Com lo Rei veu mort lo moro, pres al petit infant per los cabells e llança'l damunt lo moro , e fregà'l fort, que los ulls e la cara tot estava ple de sang, e les mans li feu posar dins les nafres, e així l'enconà en la sang d'aquell moro. Aprés isqué molt valent cavaller e virtuós de sa persona: tant valgué en son temps, que en una gran part del món no s'hi trobà cavaller que tant valgués.

Com lo bon Rei véu la batalla vençuda anà seguint los moros; de tants com n'aconseguien tots los feien morir. Aquesta fon la més gran desconfita mortaldat de gents que en aquell temps fos feta, que en espai de deu dies moriren noranta-set mília moros. E lo Rei per le nafres que tenia no podia molt anar: aportaren-li un cavall perquè cavalcàs.

-Verament -dix lo Rei-, no faré. Tots los altres van a peu; que jo anàs a cavall, cosa seria molt desigual.

Anaren a poc pas fins que foren al castell on los moros s'eren fets forts, e aquí pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable; e al matí, en l'alba clara, lo Rei féu tocar les trompetes e armà's tota la gent. Lo Rei se vestí la sobrevesta real e mès-se lo primer de tots e donaren un gran combat al castell, a on foren bern servits de ballestes e llances e de canteres que d'alt del castell tiraven; e tant s'esforçà lo Rei, que passà tot sol, que no era negú que ajudar-li poguès.

E lo petit infant, fill de la Comtessa, dix ab grans crits:

-¡Cuitau, cavallers d'honor; cuitem per ajudar al nostre rei e senyor, qui s'és posat en gran perill!

E pres una pavesina petita que un patge li portava, e mès-se dins lo vall per passar lla on lo Rei era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lleixaren anar al colp per passar a l'altra part, on foren molts cavallers morts e nafrats; emperò l'infant, ab l'ajuda de Nostre Senyor, no pres mal negú.

index-30_1.jpg

Com tots foren passats, hagueren foc e molta lleya e posaren foc a la porta del castell, e d'allí posà's en la primera coberta. L'infant se pres a cridar tan alt com pogué e dix:

-¿Oh dones angleses, eixiu defora e tornau en vostra primera llibertat, car vengut és lo dia de la vostra redempció!

Tres-centes nou dones estaven dins lo castell. Com sentiren aquella veu, totes cuitaren a la porta falsa del castell, car a l'altra gran foc s'hi tenia, e totes les dones foren rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d'honor.

Com los moros veren lo gran foc e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a presó, e jamés lo valeròs Rei ho volgué consentir, sinó que tots morissen a foc e a flama; e los qui eixien de fora del castell prestament eren morts o ab llances los feien tornar dins. Així foren morts e cremats aquell dia vint-e-dos mília moros.

Partí lo Rei ermità del castell ab tota la gent, e anaren per tot lo regne en aquelles parts que els moros preses havien. No trobaren moro nengú que a mercè els volguessen pendre e anaren fins al port d'Antona, on trobaren allí totes les fustes e navilis ab que eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes llançaren en mar e cremaren totes les fustes ab què eren venguts. Aprés lo rei ordenà e féu llei general qualsevolgués moro qui entràs dins l'illa d'Anglaterra, per quins afers se volgués, que morís sense nenguna mercè.

Com hagueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del Rei e ab tota la gent se n'entrà dins la ciutat de Varoic . La Comtessa, com sabé que lo Rei venia , ixquè a rebre'l ab totes les dones e donzelles de la ciutat, car hòmens no n'hi havia restats sinó los que eren malalts o nafrats. Com la Comtessa fon prop del Rei donà dels genolls en la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altres veus:

-Bé sia venguda la senyoria del Rei vencedor!

E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes d'una en una, e pres la Comtessa per la mà e anaren així parlant fins que foren dins la ciutat, e la Comtessa féu-li infinides gràcies de la molta honor que feta havia a son fill, e aprés les féu a tots los altres grans senyors.

Com lo Rei ermità se manifestà a la Comtessa sa muller.

Havent reposat per alguns dies, lo virtuós Rei ermità, puix havia donada fi a la guerra e posat tot lo regne en tranquil·le pau e segur estament, un dia, estant en la sua cambra, deliberà manifestar-se a la Comtessa, muller sua, e a totes les altres gents, perquè pus prest pogués restituir la senyoria al primer Rei e tornàs a fer l'acostumada penitència.

Cridà un seu cambrer e donà-li lo mig anell que havia partit ab la Comtessa com d'ella pres comiat volent anar a la casa santa de Jerusalem, e dix-li:

-Amic, vés a la Comtessa e dóna-li aqueix anell e digues-li semblants paraules.

Lo cambrer anà prestament a la Comtessa, agenollà's davant ella i dix-li:

-Senyora, aquest anell vos tramet aquell qui d'amor infinida vos ha amada e us ama.

La Comtessa pres l'anell e alterà's tota com lo véu e fon posada en fort pensament.

Entrà-se'n en la sua cambra molt prestament, e ans que obrís la caixa, agenollà's davant un oratori que tenia en lo petit retret, on era la Mare de Déu, Senyora nostra, e féu principi a tal oració:

-Oh humil Mare de Déu! Senyora misericordiosa, ab initio et ante saecuela creada in mente divina, vós sola fos digna de portar en lo vostre verge nou mesos lo Rei de glòria; feu-me, Senyora, complida gràcia, qui sou complida de totes les gràcies, e per aquella consolació que la vostra sacratíssima ànima hagué per la salutació de l'àngel me vullau aconsolar lo cos e l'ànima, e que us plàcia, Senyora gloriosa, fer que lo vostre preciòs Fill me faça gràcia que aquest anell sia del meu virtuós marit, car jo us promet de servir-vos un any complit en la vostra devota casa del Puig de França e donar-hi cent marcs d'argent.

E llevà's de l'oració e obrí una caixa on ella tenia l'altra part de l'anell, ajustà'ls la u ab l'altre e véu que totes les armes se mostraven en l'anell e que tot era u.

Conegué que era del Comte, son marit, e dix ab molta torbació:

-Digau-me, gentilhom, ¿on és mon senyor lo comte de Varoic? - E lo cambrer entrès que ho deia per son fill-. Digau-me per vostra bondat si és estat pres ne cativat per los moros, ne què és estat d'ell que no es sia trobat en les forts batalles ab lo Rei e ab los altres cavallers, car jo crec verdaderament que si ell fos estat en llibertat sua, que no hi haguera fallit. Oh mísera de mi! E feu-me certa on és, que cuitadament hi vull anar.

E volgué eixir fora de la cambra e anava tan torbada e fora de son natural sentiment, que no trobava la porta per on pogués eixir. E açò causava la inestimable alegria que tenia de la venguda de son marit; e tanta fon la torbació, que perdé los sentiments e caigué en terra esmortida.

Com les sues donzelles la veren en tal punt estar, ab grans cirts llançaren doloroses llàgrimes e feren tristes lamentacions. Com lo cambrer véu estar en tal punt a la Comtessa, molt espantat se'n tornà al Rei ab la cara molt alterada. Lo Rei li dix:

-Amic, com vés tal? ¿Quines noves me portes d'allà on t'he tramès?

Lo cambrer donà dels genolls en terra e dix:

-Senyor, per una gran ciutat jo no volguera que vostra senyoria m'hi haguès tramès. Jo no sé l'anell quina mala virtut té, ni si és estat fet per art de nigromància, que l'haja hagut vostra senyoria dels moros, car de continent que la Comtessa lo s'ha mès al dit, és caiguda morta en terra. Açò em par cosa de gran admiració la mala proprietat que té.

-Oh Santa Maria val! -dix lo Rei-. ¿E serà veritat que la virtuosa Comtessa sia morta per causa mia?

Lo Rei se llevà de la cadira e prestament anà a la sua cambra, e trobà-la més morta que viva ab tots los metges qui treballaven en la salut sua. E lo Rei, admirat de semblant cosa, pregà als metges que en tot cas del món li donassen socors e no s'hi planguès res, que la Comtessa cobràs la perduda sanitat, e lo virtuós Rei d'aquí jamés se volgué partir fins que fon tornada en son bon record.

E com la Comtessa hagué cobrada la natural coneixença e véu lo marit e Rei, llevà's corrent e agenollà's davant ell per voler-li besar los peus e les mans, mas lo benigne senyor no ho volgué consentir, sinó que la pres del braç, llevà-la de terra e abraçà e besà-la moltes voltes; e en aquella hora donà's a conèixer a tots los senyors del regne e a tot lo poble.

La fama anà per tot lo castell e per tota la ciutat, com lo Rei ermità era lo Comte Guillem de Varoic, e tots los senyors, grans e pocs, dones e donzelles de la ciutat, vengueren a la cambra de la Comtessa per festejar lo Rei e a la novella Reina.

Com lo fill sabé que lo Rei era son pare, cuitadament anà a la cambra, s'agenollà als seus peus i besàls-hi moltes voltes ab les mans ensems. E tots aquells barons prengueren lo rei e la novella reina e tots ensems anaren a la major església, e aquí feren llaors e gràcies infinides a la divina Bondat, com, per mans d'un tan valentíssim cavaller, Anglaterra era estada lliberada de poder d'infels.

Aprés tornaren al castell ab moltes trompetes i tamborinos, ab gran triünfo e alegria. Com foren en la gran sala del castell, la Comtessa suplicà al Rei son marit e a tots quants allí eren volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien, e lo Rei e tots los altres li otorgaren e foren contents.

La Comtessa se partí del rei, e pres totes les dones e donzelles de sa casa e prestament se despullaren, e ben arromangades emparamentaren una gran sala de molts bells draps de ras, tots obrats d'or, de seda e de fil d'argent de molt gran estima. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuina, en tant que aquesta virtuosa senyora dins de poc espai féu molt noblemet adobar de sopar.

Com tot fon prest, tramès a dir al Rei que, tota hora que li fos plasent, que sa senyoria vingués a menjar ab tots los altres. Lo Rei, ab los altres grans senyors, entrà en la gran sala, e com la véu així en orde, ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de molt rica veixella d'or e d'argent, dix:

-Si Déu me salve la persona, bé par que la Comtessa ha tengut les mans en tot, com ella sia la més diligent dona del món.

Lo virtuós Rei manà que primer de tots sigués l'altre Rei, qui solia ésser; aprés féu seure la Comtessa sa muller, aprés sigué lo Rei ermità, aprés seien los altres ducs, segons per ordre venien; aprés en altres taules foren col·locats los marquesos, comtes, nobles e cavallers; tots foren molt ben servits de diverses viandes, segons tals senyors eren mereixedors. E tant com en la ciutat aturaren, contínuament menjaren a despesa sua, e cascun dia s'hi feien molt grans festes.

Passats que foren nou dies, vengueren quatre-cents carros carregats d'or e d'argent, de joies e de coses de gran estima, les quals havien trobat en poder dels moros. Manà lo Rei que aquestes joies, l'or e l'argent fos posat en poder de quatre senyors, e fon acomanat al duc de Clòcestre, al duc de Bètafort, al comte de Salasberi e al comte d'Estàfort.

Fet açò, lo Rei manà per al següent dia consell general. Com tots foren ajustats, lo Rei ermità isqué d'una cambra e entrà en lo consell molt ben abillat, ab roba de brocat rossegant, ab lo mantell de carmesí forrat d'erminis, ab la corona al cap e lo ceptre en la mà, e assegut en lo consell, en presència de tots, féu principi a paraules de semblant estil.

index-33_1.jpg

Com lo Rei ermità restituí al primer Rei les robes, la corona, lo ceptre e lo regne, e tornà a servir Déu.

-La segura glòria que tenim d'ésser estats victoriosos nos deu molt alegrar e d'aquella devem retribuir infinides gràcies a Nostre Senyor Déu, com totes les gràcies davallen de la sua immensa bondat e misericòrdia, car ab lo seu adjutori havem vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemics e de la cristiana fe, e ab espases nues som estats vencedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans que ens havien fets, e és venguda tota la llur desferra en nostre poder. Per què jo vull e man que tot aquella sia repartida entre vosaltres; e tots aquells qui són estats nafrats en lo recobrament de castell, vila o ciutat, hagen dues parts; e tots aquells qui seran afollats de qualsevulla de sos membres, que armes no poran portar, aquets tals hagen tres parts; los qui no hauran pres mal negú, hagen una part e l'honor, qui més val. E vós, mon Rei e senyor, bé deu ésser contenta l'altesa vostra de la gràcia que l'omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vosaltres vassalls hajau cobrada tota l'illa d'Anglaterra e reduïda en lo primer estament. Per què jo ara, en presència de tots aquests magnànims senyors vos restituesc tot lo regne e la senyoria d'aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes, e suplic a la vostra real majestad que les vullau acceptar d'un vostre servidor e vassall.

E de continent les se despullà e tornà's a vestir l'hàbit. Lo Rei e tots los barons lo hi tingueren a molta virtut e gentilesa e ferent-li infinites gràcies de la sua grandíssima cortesia. Lo Rei se vestí les robes reals, posà's la corona al cap en lo ceptre en la mà, e pregà molt a l'ermità que li fes tanta gràcia, que volgués aturar en la sua cort, que ell li daria lo Principat de Gales, e que poria tant manar en la sua cort en lo regne com la sua pròpia persona; e tots los del consell pregaren-lo'n molt. E ell s'excusà dient que no lleixaria lo servier de Déu per les vanitats d'aquest món. Ací es pot contemplar quant era la virtut e singularitat d'aquest cavaller, que podia restar Rei, e son fill aprés d'ell, e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n'havien molt pregat.

Com lo Rei véu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill, per amor e esguard de premiar al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla, e que es pogués coronar de corona d'acer e no d'altra cosa, e que s'haguès a coronar lo dia dels tres Reis d'Orient e lo dia de Cincogesma. E tots quants eixiren d'ell servaren aquest ordre, e hui en dia se coronen de corona d'acer.

Com lo Comte ermità sabé la gràcia que lo Rei havia feta a son fill, anà davant ell, agenollà's als seus pares e besà-li la mà, si bé lo Rei no li volia dar, e féu-li infinides gràcies del donatiu que havia fet a son fill. E pres comiat del Rei e de tots los de la cort, los quals lleixà molt adolorits de la sua partida, per ço com tots l'amaven de major amor que a l'altre Rei, e a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la senyoria.

Com l'ermità fon partit del Rei, se n'anà fora de la ciutat, en una sua vila qui distava una llegua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo Rei ab tot lo consell ordenaren que li fossen tramesos trenta carros carregats de les millors joies que havien preses dels moros. Com l'ermità véu los carros, dix als qui els portaven:

- Tornau-los a mon senyor, lo Rei, e digau-li que jo no vull sinó l'honor; que lo profit sia d'ell e de tots los altres.

E tornaren-se prestament a la ciutat.

Com lo Rei e los altres senyors saberen que no havia volgut respendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós cavaller que jamés fos estat en lo món, e que d'aquesta conquesta no se n'havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres.

Com la virtuosa Comtessa sabé que son marit se n'era anat, desemparà lo castell e no dix res al Rei ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà on son marit era.

Emperò lo Rei e los altres grans senyors pocs dies eren que no anassen a parlar ab l'ermità per haver consell de l'estament del regne e de moltes altres coses.

Un dia, estant parlant lo Rei ab l'ermità, la Comtessa entrà en la cambra, e lo Rei dix-li:

-Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou estada causa que jo haja perdut lo Comte, vostre marit, al qual jo de bon grat daria la terça part del mon regne e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.

-Ai trista! -dix la Comtessa-. ¿E com, senyor, só jo estada causa d'haver la vostra senyoria per mi perdut?

-Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món -dix lo Rei-, e si vós l'haguésseu molt pregat ell fóra vengut ab mi.

-Per la mia fe, senyor -dix la Comtessa-, jo tinc molt major dubte que no és aqueix, que no perda a vostra senyoria, e a ell que no es pose en algun monestir.

Així passaren entre ells moltes raons. Lo Rei, com li paregué hora, se'n tornà a la ciutat, e dins tres dies lo Rei ab tota la gent fon pres per partir. Lo Comte ermità dix a son fill que se n'anàs ab lo Rei e que el servís de tot son poder, e que si debats o qüestions venien en lo regne, en nengun cas del món no vengués contra son Rei el senyor.

-Per molts mals e dans que et fes, e dic-te verdaderament que la major infàmia que el cavaller pot haver en aquest món, sí és com ve contra son senyor natural. Posat cas que el Rei te llevàs tots els béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la majestat sua, car així com los lleva, los pot tornar. Hages aquesta doctrina de mi, per moltes injúries que el Rei te faça, així dar-te de mà o de bastó o espasa o qualsevulla altra cosa, que vergonya no et pot fer: bé et poria fer dan en ta persona, mas no vergonya, per ço com és ton Rei e senyor natural. Jo viu, estant en la cort de l'Emperador, un duc vassall e sots la senyoria de l'imperi. Un dia de Nadal, eixint l'Emperaddor de missa ab infinida gent de ducs, comtes e marquesos e molt noble cavalleria, l'Emperador anava un poc enutjat d'un bisbe qui la missa dita havia, e dix algunes paraules d'ell, e lo duc, per quant era parent e amic del bisbe, volgué satisfer en les paraules que l'Emperador dites havia. L'Emperador en aquell cas no tingué prou paciència, alçà la mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duc:"Senyor, açò e molt més pot fer la majestat vostra, per ço com só vostre súbdit hi hauré paciència; e si nengun altre rei o emperador en lo menor cabell el meu cap contra ma voluntat me tocàs, jo el ne fera penedir." E per ço, mon fill, te prec tan carament com puc ni sé, contra ton rei no vulles venir.

E així lo hi promès lo fill, de complir tot lo que li manava.

Lo Comte ermità féu molt bé abillar a son fill e a tots los qui ab ell anaven, de joies e robes e bones cavalcadures de cavalls e hacanees, e pres son comiat així del pare com de la mare, e no partí d'allí fins que sabé que lo Rei volia partir.

Com lo Rei fon al portal de la ciutat demanà lo fill del Comte ermità, e jamés se volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo féu conestable major de tota Anglaterra.

Lo Rei partí e féu la via de la ciutat de Londres. Com la Comtessa sabé que lo Rei era partit, pregà al Comte que tornassen a la ciutat, e lo Comte fon content e aquí estigueren per espai de cinc mesos. En la fi d'aquells lo Comte pregà a molt a la Comtessa que no se n'enutjàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de servir Déu en vida ermitana. Dix la Comtessa:

- Senyor, lo meu esperit dies ha estat alterat, havent sentiment de la mia dolor, car no ignorava la mia adolorida ànima que pitjor havia d'ésser la recruada que no la malaltia; almenys vostra mercè faça'm gràcia que vaja ab vós perquè puga servir la vostra virtuosa persona, e farem una ermita ab dos apartaments, ab una església que haurà enmig, e no vull que ab mi estiguen sinó dos dones ancianes e un prevere que ens diga missa.

Tantes raons dix la Comtessa que al Comte fon forçat d'obeir los seus precs. Com la Comtessa véu que de tot s'havia de fer, no volgué que en aquella ermita aturasssen on solia estar, mas elegí un altre lloc, lo qual era molt delitós, de gran espesssura d'arbres, on havia una molt bella lúcida font que sobre les verds florides herbes ab suau remor corria, e enmig d'aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea, e cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.

Com l'ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necesàries a la humana via, lo Comte e la Comtessa havien donat orde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comdat, e hagueren col·locades les dones e donzelles de llur casa e volien partir per anar a l'ermitatge, arribà lo comte de Notàrbalam, qui venia ambaixador per lo Rei al Comte e a la Comtessa ab lletra de creença. L'ambaixador pregà molt al Comte e a la Comtessa de part del Rei que li volguessen fer tanta gràcia que los dos volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab la filla del rei de França: almenys si ell no podia anar, que la Comtessa no li fallís perquè era de gran necessitat perquè ella rebès la Reina e li mostràs la pràtica e costum d'Anglaterra; e perquè era dona de gran llinatge e de gran discreció, lo Rei li volia fer aquesta honor per lo seu molt merèixer.

Lo Comte ermità respòs en semblant forma:

-Ambaixador, direu a la majestad del senyor Rei que jo fóra molt content que pogués servir l'excel.lència sua, emperò no puc lleixar lo vot que tinc fet de servir a Déu. De la Comtessa, jo só molt content que ella satisfaça per la sua honor e la mia.

La virtuosa Comtessa estimara més restar per servir son marit que no veure les festes; mas com véu la voluntat del Comte son marit e la justa raó que en tal necessitat no devia fallir al Rei, dix que era contenta. Lo Comte ermità pres comiat de tots, ab infinides llàgrimes fon fet llur departiment, e anà-se'n al seu ermitatge, on estigué ab gran repòs per llong temps. E cascun dia, aprés que havia dites ses

index-36_1.jpg

index-36_2.jpg

hores, venia-se'n davall aquell bell arbre per veure les bèsties qui venien a beure a la lúcida font.

Com lo rei d'Anglaterra se casà ab la filla del rei de França, e en les bodes foren fetes molt grans festes.

Aflaquint de jorn en jorn e deixant-se anar los ànimos ociosos dels cavallers anglesos, molts dies eren passats en pau, tranquil·litat, e repòs folgat havien. Lo virtuós rei d'Anglaterra, perquè a total oci e llanguiment no es sotsmetessen, deliberà, puix havia contractat matrimoni, de fer cridar cort general a fi que s'hi fes gran exercici d'armes. La fama fon divulgada per tots els regnes de cristians, de la grandíssima festa que lo famós Rei preparava.

Seguí's que un gentilhom, de llinatge antic e natural de Bretanya, anant en companyia de molts altres gentilshòmens qui a la gran festa anaven, aturà's més darrer de tots e dormí's sobre el rossí, fatigat del treball del gran camí que fet havia; son cavall lleixà lo camí e pres per una senda qui dreçava a la delitosa font on l'ermità estava, qui en aquell cas se delitava llegir un llibre qui és nomenat Arbre de Batalles, e feia contínuament gràcies, com aquest llibre llegia, a Nostre Senyor Déu de les singulars gràcies que en aquest món havia aconseguides servint l'orde de cavalleria.

Estant així, véu venir per aquell pla un home a cavall e conegué que venia dormint; lleixà's de llegir e no el volgué despertar. Com lo rossí fon davant la font e véu l'aigua, acostà-s'hi per voler beure, e perquè tenia la falsa regna en l'arçó de la sella no podia; e tant bascà, que fon forçat al gentilhom que es despertàs. E obrint los ulls, se véu davant un ermità ab molt gran barba, tota blanca, e quasi les vestidures rompudes, e mostrava's flac e descolorit: e acò causava la molta penitència que feia contínuament; e per les moltes llàgremes que els seus ulls destil·laven li eren los ulls molt apoquits. Lo conspecte seu era d'home admirable e de gran santeddat.

Lo gentilhom s'admirà de tal visió, emperò, per lo bon sentit que tenia, conegué que devia ésser algun home de santa vida qui s'era allí retret per fer penitència e salvar la sua ànima; e com a home desembolt, prestament descavalcà e féu-li gran reverència. L'ermità lo rebé ab cara afable e assegueren-se en la verd e deleitosa praderia. L'ermità féu principi a tal parlar:

- Gentilhom, prec-vos per vostra cortesia e gentilesa que em vullau dir lo vostre nom, e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis.

No tardè gran espai que lo gentilhom repòs ab tal raonament.

Com Tirant manifestà son nom e son llinatge a l'ermità.

index-37_1.jpg

- Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rei d'Anglaterra ha manadda celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rei de França, qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen; entre les altres ne puc recitar una: trobant-me jo en la cort del rei de França lo dia de Sant Miquel passat, en la ciutat de París, perquè aquell dia era estat fermat lo matrimoni, lo Rei feia gran festa, e lo Rei e la Reina e la Infanta menjaven en una taula los tres, e verdaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats. Aprés se diu que lo Rei se vol fer cavaller e aprés farà a tots los altres cavallers qui volran rebre l'orde de la cavalleria. E jo he demanat a reis d'armes e a herauts per què lo Rei no s'era fet cavaller en lo temps de la guerra que tenia ab los moros. Han-me respost que per ço com en totes les batalles que havia hagudes ab los moros era estat vençut fins que venc aquell famós cavaller vencedor de batalles, lo comte Guillem de Varoic, qui prestament destruí tots los moros e li posà tot lo regne en repòs. E més, dien que lo jorn de Sant Joan serà la Reina en la ciutat de Londres e s'hi faran de grans festes qui duraran un any e un dia, e per causa d'açò som partits de Bretanya trenta gentilhòmens de nom e d'armes, dispostos per a rebre l'orde de cavalleria. E venint jo per lo camí, fon sort que per cansament de mon rossí fui un poc restat atràs per lo gran treball que he sostengut de les grans jornades que he fetes per ço com partí pus tard que negú dels altres; adormí'm anant pensant, e lo meu rossí ha lleixat lo camí real e ha'm portat davant la reverència vostra.

Com l'ermità oí parlar al gentilhom que anava per rebre l'orde de cavalleria, recordant-li l'orde quina cosa és e tot ço que pertany a cavaller, llançà un gran sospir e entrà en gran pensament, essent en record de la grandíssima honor en què cavalleria l'havia llongament mantengut. Veent Tirant lo pensament en què l'ermità estava, dix les següents paraules.

Com Tirant demanà a l'ermità en què pensava.

-Reverend pare, plàcia a la vostra santedat fer-me gràcia que em diga quin és lo vostre fort pensament.

Dix l'ermità:

-Amable fill, lo meu pensament és de l'orde de cavalleria e de la gran obligació en què és posat lo cavaller com haja a mantenir l'alt orde de cavalleria.

-Pare reverent-dix Tirant-, suplic a la mercè vostra que em digau si sou cavaller.

-Mon fill -dix l'ermità-, bé ha cinquanta anys que jo rebí l'orde de cavalleria en les parts d'Àfrica, en una gran batalla de moros.

index-38_1.jpg

index-38_2.jpg

-Senyor e pare de cavalleria-dix Tirant-, sia de vostra mercè dir-me, vós qui tant de temps haveu servit l'orde de cavalleria, com pot hom millor servir aquell orde, com Nostre Senyor l'haja posat en tan alt grau e dignitat.

-E com!-dix l'ermità-, ¿no saps tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? ¿E com pots tu demanar cavalleria fins que sàpies l'orde? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde si no el sap, e tot lo que pertany a l'orde; e negun cavaller si no sap l'orde de cavalleria no és cavaller, car desordenat cavaller és qui fa altre cavaller e no li sap mostrar los costums que pertanyen a cavaller.

Com Tirant véu que l'ermità lo reprenia ab tan justa causa, alegrà's d'alegria inestimable e ab humil veu féu principi a tal parlar.

Com Tirant pregà a lérmità que li volgués dir quina cosa era lórde de cavalleria.

-¡Oh quina glòria és per a mi que la divina Bondat m´haja feta tanta gràcia que m´ha fet venir en part que puc ésser instruït del que tant lo meu ànimo ha desitjat, e per cavaller tan virtuós e de tanta singularitat, amic de Déu , que aprés que ha ben servit son orde s´és retret en lo desert, fugint als mundanals negocis del món per servir a son Creador, donant-li compte del temps que ha despès en aquest món sens fruits de bones obres! Perquè, senyor, puc dir a la mercè vostra, com jo só estat en la cort de lÉmperador, del rei de França, de Castella e dÁragó e em só trobat ab molts cavallers; no oí jamés parlar tan altament de lórde de cavalleria. E

si la mercè vostra no ho prenia a enuig, vos hauria a molta gràcia que em diguésseu quina cosa és lórde de cavalleria, car prou me sent dispost, e l´ànimo que m´hi basta, en complir tot ço que lórde e la regla de cavalleria manen seguir e observar.

-Mon fill -dix lérmità-, tot lórde és en aquest llibre escrit, lo cual jo llig algunes vegades perquè sia en record de la gràcia que Nostre Senyor m´ha feta en aquest món, per ço com honrava e mantenia lórde de cavalleria de tot mon poder. E així com cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.

E lérmità obrí lo llibre e llegí davant Tirant un capítol en què recitava com fon trobat lórde de cavalleria ni per quina causa fon ordenat, segons se segueix.

Com lérmità llegí un capítol a Tirant, del llibre nomenat Arbre de Batalles.

-Fallint en lo món caritat, llealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e falsedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió. E per ço que Déu sia amat, conegut, honrat, servit e temut en lo món, en lo principi fon poc estimada justícia per defalliment de caritat, per què fon necessària cosa e condecent que justícia fos tornada en sa honor e prosperitat. E per aquesta causa, de tot lo poble foren fets milenars, e de cascun miler fon elet un home més amable e de més afabilitat, més savi, més lleal, més fort, e ab més noble ànimo, ab més virtuts e bones costumes que tots los altres. E aprés, feren cercar de totes les bèsties, qual seria més bella, més corrent e que pogués sostenir major treball, e qual fos més convinent per a la servitud de l´home, e de totes, elegiren lo cavall e donaren-lo a l´home qui fonc elet de mil hòmens u, per ço aquell home hagué nom cavaller, com haguessen ajustada la més noble bèstia ab lo més noble home. E

seguint lórde que t´he dit, après que fon poblada Roma per Ròmulus, qui fon lo primer rei de Roma, la qual població fonc feta a cinc mília e trenta-un anys aprés de la creació dÁdam -e de la població de Roma fins a la nativitat de Jesucrist passaren setcents cinquanta-dos anys-, e perquè fos més nomenada Roma en honor e noblesa, elegí lo dit rei Ròmulus mil hòmens jóvens dáquells que ell conegué que serien millors en armes, e armàĺs e féu-los cavallers, e posàĺs en dignitats, e donàĺs grans nobleses e que fossen capitans de les altres gents e fossen defenedors de la ciutat; e foren nomenats miles, e açò perquè foren mil, tots fets cavallers en un temps.

Com Tirant entès que cavaller és de mil hòmens u elet, en haver més noble ofici que tots los altres hòmens, e hagué compresa la regla e orde de cavalleria, fonc posat en gran pensament, e dix:

-Glòria sia data a tu, Senyor Déu, qui est sobirana Bondat, qui m´has fet venir en part tal, que haja poguda aconseguir vera notícia de lórde de cavalleria, lo qual longament he sevit ignorant la sua gran noblesa, e l´honor e magnificència en què són posats aquells qui llealment la serveixen. E ara ha molt més augment en mi lo desig e volentat d´ésser cavaller que ans no tenia.

-Amar se deu la tua persona, segons lo meu parer-dix lérmità-, per les virtuts que de tu tinc conegudes, e per ço conec tu ésser digne de rebre lórde de cavalleria. E

no penses tu que en aquell temps fossen fets cavallers tots aquells qui ho volien ésser, ans hi foren triats hòmens forts e ab molta virtut, hòmens lleals e piadosos, perquè fossen escut e defensa de les gents simples, que negú no els fes sobres. E

per tal, cové al cavaller sia més animós e més valent que tot altre, perquè puga perseguir los mals, no havent dubte dels perills que els ne puga esdevenir; e dáltra part deu ésser afable e graciós en totes coses e comunicable a totes gents de qualsevulla condició que sien; perquè gran treball e fatiga és ésser cavaller.

-Doncs, senyor -dix Tirant-, ¿major força e poder deu haver lo cavaller que nengú altre?

-No pas -dix lérmità-, ans n´hi ha tan poderosos com ells, emperò cavaller deu tenir virtuts que a altre home no pertanyen.

-Per ma fe -dix Tirant-, molt desitge saber què és lo que pertany a cavaller e no a altre home.

-Mon fill -dix lérmità-, jo vull que sàpies que, així apartat com estic, cascun dia reduesc a la mia memòria los excel.lents actes, dignes de gloriosa recordació, qui són en aquell benaventurat orde de cavalleria. Lo cavaller fonc fet en lo principi per mantenir llealtat e dretura sobre totes les coses, e no penses que lo cavaller sia de més alt llinatge eixit que los altres, com tots naturalment siam eixits dún pare e dúna mare.

index-40_1.jpg

Com lérmità llegí a Tirant lo segon capítol.

-Primerament, fon fet cavaller per mantenir e defendre la santa mare Església -dix lérmità-, e no deu retre mal per mal, ans deu ésser humil e perdonar liberalment an aquells qui l´hauran damnificat, puix vinguen a sa mercè; perquè lo cavaller és tengut defendre lÉsglésia, car altrament seria perduda e tornaria en no-res. E en lo principi del món, segons se llig en la Santa Escriptura, que no era home qui tingués tant atreviment de cavalcar en cavall, fins que foren fets cavallers per subjugar les males gents e foren trobades les armes; puix foren armats, se tingueren per segurs de tots aquells qui contrastar-los volien. E per ço, mon fill, te diré les armes així ofensives com defensives què signifiquen, e la valor dáquelles.

Lo cavaller qui les armes porta, no li foren dades sens causa, e són de molt gran significança, que així deu lo cavaller cobrir la santa mare Església, e la deu defendre de tot mal com a fill que li és. E pren experiència dáquell tan famós cavaller, qui es sabé percaçar molta honor en aquest món e glòria en láltre, lo nom del qual era Quinto lo Superior, qui fonc tramès ambaixador per lo Papa a lÉmperador de Contestinoble, ab dues galeres. Arribà al port de Contestinoble, e eixit en terra en la ciutat, e véu-la que estava molt subjugada per los turcs, e sabé com los turcs feien estables per als cavalls de la major església de la ciutat. E ab poca gent, anà a fer reverència a lÉmperador, e dix semblants paraules: "Senyor,

¿com pot consentir la majestat vostra que aquests turcs, gent de poca estima, hagen a destruir tan singular església com és aquesta, car en tot lúnivers no és tal? De què estic admirat com ho podeu consentir, car lo vostre cor deuria plorar gotes de sang.""Cavaller-dix lÉmperador-, a mi no és forçat que puga fer més del possible, car ells són tanta multitud de gent, que tenen quasi tota la ciutat per sua; entren per les cases e fan de les dones e donzelles tot lo que volen, e si negú los diu res, prestament són morts o presos. E per aquesta causa, jo e tots quants som, havem a comportar encara que no vullam.""Oh gent de poc ànimo! -dix lo cavaller-,

¿e per temor de morir vos haveu així lleixat senyorejar? Tothom sárme e deixau fer a mi." "Cavaller -dix lÉmperador -, prec-vos per vostra gentilesa, que no vullau fer novitat neguna, car si ho fèieu seria llançat de tota la senyoria de lÍmperi, car més ame estar en aquesta subjugació ab tots los meus, que no ésser desposseït de tot." Dix Quinto: "¡Oh gent de poc ànimo e de poca fe! Bé mostrau ésser mals cristians, que no confiau de ládjutori divinal. Ara jo faç vot a Déu que lo primer qui parlarà, jo li daré ab aquesta mia tallant espasa un tal colp, que los crits sentiran los qui estan dins lésglésia." LÉmperador, com lo véu parlar ab tanta fúria, no gosà més parlar; e lo cavaller se nánà, e pres aquella poca gent que tenia de les galeres, e entrà dins lésglésia ab ànimo molt esforçat, agenollàś davant láltar de la Mare de Déu, Senyora nostra, e féu aquí oració. Estant en lóració, véu venir molts turcs qui anaven per desfer lŔealtar major; llevàś cuitadament e demanà qual délls era lo capità. Fon-li mostrat que anava per lésglésia fent fer cambres e estables e altres vils coses. "Digues, capità de mala gent -dix lo cavaller-, ¿per què fas tanta deshonor a la nostra església, qui és casa de Déu? Mana a la tua gent que cessen e tornen totes les coses al primer estat, si no jo, ab la tua pròpria sang e dels teus, pastaré lo morter ab les mies mans e tornaré adobar tot lo que tu has desfet e gastat.""Qui ets tu, qui ab tan gran audàcia parles? -dix lo capità-. De quina nació est, e sots quina senyoria estàs?" Lo cavaller respòs ab paraules de semblant estil.

index-41_1.jpg

index-41_2.jpg

Com lámbaixador del Papa menaçà al capità del Gran Turc dins Contestinoble.

"Jo só de lÍmperi Romà, ambaixador del Sant Pare, e só vengut per castigar a tu, qui est dissipador de la cristiandat, ab aquesta espasa nua que tinc en la mà, qui és molt cruel, e daré la mort a tots aquells qui volen destruir la casa de Déu." Lo capità respòs en la següent forma: "Cavaller, jo no méspante pas de les tues menaces, perquè ací tu no em pots fer sobres, com sia de gents molt poderós, mas per quant só informat de les virtuds dáqueix vostre Sant Pare de la cristiandat, per la reverència e santedat sua ho faré, e no per temor de les tues paraules." E

manà lo capità a la sua gent que totes les coses que eren estades desfetes en lésglésia fossen tornades com de primer estar solien, e prestament fon fet; e molt millor foren tornades que no solien ésser. Partíś lo capità turc de la ciutat de Contestinoble ab tota la sua gent, e promès que de vida sua no enutjaria més a lÉmperador, e lo cavaller féu restituir la senyoria a lÉmperador, lo qual liń féu infinides gràcies de la sua molta virtut. Pres comiat lo romà cavaller de lÉmperador, e recollíś en les galeres, e ab pròsper vent seń tornà en Roma. Lo Sant Pare, sa -

bent que lo seu ambaixador venia ab bon compliment de tot lo per què era anat, féu eixir tots los cardenals e bisbes ab molta cavalleria per rebreĺ, e ab gran triümfo lo portaren davant lo Papa, lo qual lo rebé ab molta amor e benignitat, e donà-li en premi de sos treballs dels seus tresors, que ell e tots los seus ne foren rics. E aprés la sua mort, li fon feta grandíssima honor, e lo seu cos fon soterrat en lésglésia de Sant Joan de Lletrà, al peu de láltar, ab molta solemnitat. Mira, mon fill, aquest cavaller quanta honor adquirí per ésser virtuós. E dir-te què significa la cuirassa que porta lo cavaller que li guarda tot lo cos. Significa lÉsglésia, que deu ésser tota closa e murada de la defensió del cavaller, qui deu anar contra totes les gents per defendre-la. E així com lélm ha déstar en lo més alt lloc del cos, així deu estar més alt l´ànimo per emparar e mantenir lo poble, e no consentir que lo rei ne negun altre los faça mal ni dan. Los avantbraços e manyopes signifiquen que no hi deu trametre a negú, sinó ell mateix hi deu anar; e ab los braços e ab les mans deu defendre lÉsglésia e lo poble qui és bo, e tots aquells qui són de bona vida; e ab los braços e ab les mans deu també punir los mals hòmens de mala vida.

Los guardabraços signifiquen que lo cavaller deu guardar que los homicides ne nigromàntics no facen mal ne dan a les esglésies. Lárnès de cames significa si lo cavaller sent o sap negú vulla fer dan a lÉsglésia, o infels entrassen per damnificar la cristiandat, si no pot a cavall, a peu hi deu anar a la batalla, per defendre aquella.

-Oh senyor e pare de cavalleria! -dix Tirant-. ¡Quina consolació és per a la mia ànima en jo poder saber los grans secrets que són en aquest tan alt orde de cavalleria! E sia de vostra mercè, puix he sabut la proprietat de les armes defensives, que sàpia la significança de les ofensives, perquè haja notícia dáquelles. Alegràś lérmità de la molta voluntat que véu a Tirant en saber lórde de cavalleria, al qual responent dix.

index-42_1.jpg

Com lérmità dix a Tirant la significació de les armes.

-Lo bon grat que tinc de vós, Tirant, móbliga en dir-vos ab molta voluntat tot lo que he sabut en lárt de cavalleria. Primerament la llança, que és llarga ab lo ferro agut, significa que el cavaller deu fer tornar atràs tots aquells qui mal ni dan volen fer a lÉsglésia, així com lÉsglésia és llarga, deu fer tant lo cavaller, que ell sia dubtat e temut per tots aquells qui jamés no l´hauran vist; així com la llança és dubtada e temuda per encontre, així deu ésser ell temut. E ab los mals deu ésser molt mal; e ab los bons, ésser lleal e verdader; ab los forts e de mala vida, ésser cruel. La significança de léspasa és que talla a dues parts, e pot-ne hom fer mal en tres maneres; car hom pot matar e nafrar a dues parts, aprés ab la punta. E per açò léspasa és la més noble arma que lo cavaller pot portar e de major dignitat, e per aquesta raó, lo cavaller deu servir en tres guises. La primera defensant lÉsglésia, matant e malmetent totes les gents qui mal volen fer en aquella. E així com la punta de léspasa forada tot lo que aconsegueix, així lo bon cavaller deu foradar e aconseguir a tots aquells qui mal volen fer a la cristiandat ni a lÉsglésia, no havent-los pietat ni mercè alguna, ans ab léspasa los deu ferir a totes parts. La corretja de léspasa significa com lo cavaller laś ciny per mig del cos, així deu ésser cenyit de castedat. Lo pom de léspasa significa lo món, per ço lo cavaller és obligat a defendre la república. La cruera significa la vera Creu, en la qual lo nostre Redemptor volgué pendre mort e passió per rembre natura humana. Així ho deu fer cascun bon cavaller: deu pendre mort per restauració e conservació de tot lo dessús dit, e si per açò moria, se níria la sua ànima dret en paradís. Lo cavall significa lo poble, lo qual lo cavaller deu mantenir en pau e en verdadera justícia, car així com lo cavaller fa son poder de conservar lo cavall aquell haja de fer tració ne maldat, ne tals actes que defrauden l'honor de cavalleria. Los esperons són ajuts perquè puguen fer córrer lo cavall, e signifiquen que lo cavaller deu punxar lo poble per fer-lo virtuós, car un cavaller, virtuós basta a fer-ne molts virtuosos; e d'altra part deu punxar lo mal poble en fer-lo temerós. Lo cavaller qui per or ni per argent deixa de fer sa honor, menysprea l'orde de cavalleria. En tal cas mereix tots los reis d'armes, herauts e porsavans facen instancia e requesta als bons cavallers, e aquells són tenguts d'anar al rei, e ab gran instància e sol.licitud, tots ensems, si pendre'l poden lo deuen armar de totes armes, tan bé en ordre con si devia entrar en batalla o en alguna gran festa, e posar-lo sobre un gran cadafal, perquè tots lo puguen veure. E deuen ésser allí tretze preveres dient continuament hores de defuns, així pròpriament com si el tenien allí mort, après, a cadascun psalm que dien, llevar-li primer lo bacinet, per ço com es lo pus principal membre del cavaller, ab lo qual ha consentit ab los ulls venir contra lórde de cavalleria. Après, li deuen llevar la manyopa de la mà dreta, per ço com és ofensiva, car si per or a difraudat l'orde de cavalleria, ab aquella mà lo pres e el tocà. Aprés li deu ésser llevat tot l'arnès, així de les armes ofensives com defensives, e deuen ésser llançades cadascuna per si, dalt del cadafal en terra, e deuen dir tots dos reis d'armes primer, après los herauts, tercerament los porsavans, nomenant caddascuna peça per si, dient en alt cridant.